dins la foscor de l'aigua


el teu gest




- talment aquell presagi.

Sento la teva sang, discòrrer

- el teu muscle latent -


la força dels teus llavis

- enllà de les paraules,

sobre la meva pell.

El camí cert en la mirada

reflexada als teus ulls,

de quan parlaves.

I als teus llavis.



Sense trencar però,
el fràgil fil de les onades
i el son de matinada.

El tot i el res.


Queda tot,









sense res.

Haurà de passar un temps -incert encara-

abans no pugui callar per sempre més


-la veu perduda

al fons de tot del pou, tan arran d'aigua.

Diga'm quin és el mot més escaient

després del darrer raig de llum,
després de la tempesta.

O potser no