Vaig desmuntar un a un tots els cargols d'aquella vella taula

- la teva mirada era silent i llarga.




Després vaig carregar una a una totes les fustes velles

- les teves mans volien ajudar-me.




A la nit els teus llavis em cercaren.




I fou la nit més llarga

- la nit en què la mar s'omplí de llàgrimes salades.

T'apropaves

,

veu discreta i silent




I ara no sé com dir-t'ho

Del primer encís,
un record insondable.



Del darrer mot,
un món inabastable.

Reprenc el vell camí.


I dic vell
perquè sempre és el mateix camí,

el dels homes que cerquen.


I no és caduc -el vell camí-
,sinó que ve de lluny


De quan els homes caminaren per primera vegada.

(sintesi: fragment)

finalment, el silenci.


el de la nit